Cine-fòrum: Diarios de la calle
En la classe d'ahir vam veure la pel·lícula "Diarios de la calle", que està inspirada en fets reals i que narra la història d'una professora d'institut, Erin Gruwell, i del seu alumnat, un grup d'adolescents marcat pels conflictes interracials i altres problemes socials del context en què viuen. La pel·lícula té algunes similituds amb "La clase" però també moltes diferències que aporten aspectes rellevants relacionats amb els continguts de l'assignatura. En aquesta entrada podeu debatre sobre la pel·lícula i comentar els elements més rellevants que hi apareixen, així com les reflexions que vos haja pogut suscitar.
Esta película basada en hechos reales está ambientada en los años 90 en Long Beach, una ciudad de California, Estados Unidos, donde los conflictos interraciales están a la orden del día. Diferentes adolescentes que desde niños han visto como pegan palizas o incluso matan a sus seres queridos, ya sea por bandas callejeras o también por otros miembros de la familia. La mayoría de estos adolescentes no conciben otro estilo de vida diferente, han convivido con estos actos de violencia y crimen desde que nacieron y es el pensamiento que tienen, proteger a los suyos cueste lo que cueste. El comportamiento de estos adolescentes en el instituto como se puede suponer no iba a ser mejor, son rebeldes y no muestran ningún tipo de respeto, pero esto iba a cambiar con la llegada de una nueva profesora de literatura, Erin.
ResponderEliminarErin es joven y no tiene apenas experiencia como profesora, tiene mucha ilusión por su nuevo trabajo pero ella no se esperaba para nada tal comportamiento por parte de los alumnos y alumnas. Al principio se frustra, se siente confusa y no sabe cómo actuar para que le presten atención y pueda dar una clase normal, pero poco a poco con técnicas de enseñanza no habituales y sacrificándose mucho en su vida personal consigue ir cambiando la actitud de los jóvenes consiguiendo finalmente que se impliquen en los estudios y cambien su forma de ver la vida.
Debo reconocer que me ha causado mucha intriga que esta película esté basada en hechos reales ya que me gustaría haber visto lo que pasó de verdad, porque lo que consigue esta profesora sin duda tiene mucho mérito. Cuando llega la profesora al instituto y ve el panorama que hay en clase me pongo en su lugar y no se me ocurriría qué poder hacer para conseguir cambiar la actitud de los alumnos. En mi opinión lo que hace esta profesora no formaba parte de su labor, se busca otros dos empleos para poder comprarles libros y realizar excursiones con ellos, pero es verdad que es una forma de que ellos vean que la profesora no es una enemiga, que quiere lo mejor para ellos y así dejen de verla como una “blanca” y como que los blancos son malas personas.
En resumen, pienso que las técnicas que emplea la profesora son inteligentes, como comprarles libros de lectura de casos históricos en los que se sientan identificados, ya que su asignatura es literatura y así consigue que lean y mejoren su nivel de gramática y vocabulario. Lo que sí me parece mal es la actitud de la directora del colegio, una mujer con bastante más edad que Erin que se piensa que por tener más experiencia en la docencia que Erin, tiene el derecho a criticar negativamente el esfuerzo de esta joven profesora diciendo que los alumnos por mucho que ella se empeñe no van a cambiar. Por lo tanto pienso que lo más correcto debería ser algo intermedio entre ambas profesoras, ni sacrificar tanto la vida personal y exterior al instituto como hace Erin, ni dar por perdidos a los alumnos y alumnas como pretende la directora.
La pel·lícula “Diarios de calle” tracta sobre la història d’una mestra que canvia per complet la direcció d’una classe on estudiar i aprendre són dos problemes menors i on la situació social de la classe és molt difícil. Mitjançant diverses tècniques d’ensenyança, aquesta mestra aconsegueix una cosa que pareix impossible, que aquests alumnes aprenguen i siguen conscients de no són tan diferents uns dels altres.
ResponderEliminarSeguint aquesta dinàmica, la situació i el context que es troba en la mestra quan entra per primera vegada a la classe és horrible, amb molta hostilitat social i racial entre els alumnes i on, per descomptat, és quasi impossible donar classe. La classe, del mateix mode que la societat, estava dividida en diferents grups socials i en diferents bandes. Es trobava la banda dels asiàtics, la banda dels afroamericans, la banda dels llatinoamericans i també es veu representada la supremacia social dels blancs que hi havia a la societat, per això, els diferents grups que hi havia a classe odiaven a la persona blanca, sols perquè era blanc. És un context difícil, on la lleialtat cap al teu grup ha de ser irracional ja que la societat ha instaurat aquest odi a les altres ètnies que no són iguals a tu, açò era l’única cosa important a classe. I és en aquesta realitat la que es troba per primera vegada la mestra.
Poc a poc, la mestra es desespera ja que veu com la classe no presta atenció al que ella explica i diu perquè a la classe no l’interessava això, sinó defendre els drets de la seua cultura i ètnia. Aleshores ha de pensar altres estratègies per fer veure a tota la classe que no són tan diferents entre ells. En la meua opinió, aquest és un moment clau ja que la mestra ja no es preocupa tant d’ensenyar conceptes propis de l’assignatura sinó que tracta d’ensenyar valors socials i educar en igualtat a tots els seus alumnes. És ací on apareix el joc de la línia que fa servir la mestra per ensenyar a la classe que tots són iguals i no tenen motiu per odiar-se uns als altres. En aquest joc es posava un línia al terra i la meitat de la classe s’ubica en una part de la classe i l’altre meitat en l’altra. Aleshores la mestra feia preguntes, no són preguntes teòriques sobre l’assignatura sinó que són preguntes sobre la vida social dels alumnes, si la resposta era que si, els alumnes donaven un pas enfront per col·locar-se junta a la línia. Aleshores, els alumnes veien com molts dels seus companys tenien els mateixos problemes que ells i s’adonaven que no eren tan distints. En la meua opinió, la mestra va fer us d’una tècnica per educar en valors als alumnes per a que tingueren en compte que tots som iguals.
Així que poc a poc, es guanya el respete i l’estima de tots els alumnes, fa veure a aquests que llegir és un mètode molt útil per aprendre, on els alumnes s’interessen per el tema de la 2a guerra mundial i com la ideologia de supremacia d’una raça front a una altra va aconseguir produir una guerra on hagueren moltes víctimes mortals. En la meua opinió, ací recau la gran labor que va fer la mestra, aconseguir que els alumnes apreneren pensant per ells mateixos. De forma que utilitzaren el raonament i arribaren a conclusions sobre la societat en que estaven immersos i com podien canviar-la.
Per concloure, relacionant l’observat en la pel·lícula amb el que hem vist a classe, crec que la mestra és un gran exemple de docent pràctic reflexiu ja que no intenta evitar pensar sobre les individualitats de cada alumne i sobre la situació que viu cadascun d’ells, sinó que té molt en compte el context social de la seua classe i intenta que els alumnes reflexionen sobre ells i pensen si és la correcta o no.
La pel·lícula “Diarios de la calle” m’ha recordat a la passada peli que vam veure “La classe”, té bastants similituds però també diferències que sota el meu punt de vista la fan més atractiva i fàcil de seguir. En aquesta reflexió comentaré una sèrie d’aquestes i també la relació que hi pot haver amb la teòrica donava a classe.
ResponderEliminarPel que fa amb les característiques de la pel·lícula, m’ha paregut molt més directa, seria i real que l’altra, també el fet de saber que està basada en fets reals la fa molt més atractiva i impactant.
En primer lloc, els alumnes es separen per tribus i/o races i entre ells, fora dels límits del institut, és a dir, al carrer es maten per la raça, l’orgull i sobretot i de vegades més important, el respecte, lluiten pel que és seu i pels seus.
En segon lloc, i amb un poc de similituds amb la passada peli, es tracta d’un institut que era d’alt prestigi però per un canvi en el programa educatiu va passar a ser un centre d’integració social de xiquets, xiquetes i adolescents, hi destaca una nova professora revolucionària i molt carismàtica, de vegades un poc massa, fet que li provoca arribar a tenir conflictes importants però aconsegueix que els seus alumnes l’aprecien i li tinguen el respecte que tant busca i que provoca una adaptació i canvi en ambdós caràcters (el de l’alumnat i el de la pròpia professora).
Tot seguit, tal i com afirma el meu company Dani, estic totalment d’acord amb l’assignació que fa de la professora, pense que es tracta o que exerceix un rol de professora pràctica i reflexiva, ja que, hi ha una importància marcada pel context de l’alumnat i més en aquesta peli on principalment el que la fa atractiva és el context de cada alumne i les complicacions que tenen en el seu dia a dia.
A continuació, voldria destacar uns altres aspectes que considere rellevants que ens ha proporcionat la professora i amb la seua forma o la seua metodologia emprada a les classes. Com pot ser el canvi de distribució dels seients, provocar un canvi de seient implicava un canvi de la zona delimitada per els de la teua tribu i una eixida de la zona de confort, produint una unió amb alumnes d’altres tribus i fent-los saber que hi son iguals i no hi tenen perquè haver diferències entre ells i elles.
També l’explicació de l’holocaust és un punt d’inflexió que els marca i on es senten identificats, és per a l’espectador bastant trist que aquests alumnes es sentin identificats amb un esdeveniment tant horrible com la segona guerra mundial, però així és la realitat.
Es produeix un canvi aparent en les seues actituds front als altres companys com cap a la professora i gràcies a aquest fet aconsegueix el seu respecte i comencen també a interessar-se per la historia i altres temàtiques, aconsegueix que agafen els llibres i llegir pel seu compte, fets impensables abans de la seua arribada.
Com a conclusió, es veu totalment la feina que realitzen els professors i professores, en aquest cas eduquen, ensenyen i al mateix temps aprenen tots de tots i tenir clar quins son els teus objectius pot ser decisiu per a un desenvolupament de les classes de forma òptima.
Diarios de la calle o “Freedom writers” es una película de 2007 dirigida por Richard LaGravenese y basada en hechos reales. Relata la historia de como una profesora, Erin Gruwell, es capaz de cambiar por completo una dinámica de aprendizaje y comportamiento de unos alumnos conflictivos a causa del entorno en el que conviven, la intolerancia y la discriminación racial de una clase de secundaria. En este aspecto, me recuerda a la película de “La clase” que visualizamos anteriormente, el argumento inicial se ve situado con gran relación que en la película ya nombrada, un barrio interracial con problemas económicos y sociales.
ResponderEliminarLa película comienza siendo narrada por una de las alumnas protagonistas viendo imágenes de un asesinato entre bandas donde su padre acaba en la cárcel aún siendo inocente del crimen, nos presenta y nos introduce así el contexto social en el cuál se desenvuelve la trama de la película, un barrio conflictivo, violento y marginado. Asimismo nos muestran el lado opuesto cuando aparece por primera vez la verdadera protagonista, Erin Gruwell, una docente blanca sin experiencia y sin apuros graves aparentes económicos ni sociales que afronta con ilusión su primer curso en un colegio público caracterizado por una gran diversidad de etnias, la violencia y el separatismo social por grupos o bandas.
El argumento principal de la película transcurre en como esta profesora trata de superar todos los obstáculos a los que debe hacer frente impartiendo un método de enseñanza más allá de la literatura, transmitiendo todo tipo de valores y esforzándose al máximo sin tirar la toalla para crecer junto a sus alumnos. El principal problema al que se enfrenta es a la separación entre bandas violentas que incluso nos muestran un caso de asesinato entre estas. Me ha resultado interesante el hecho de relacionar este conflicto con la segunda guerra mundial, como vemos en la película, la profesora les hace leer libros relacionados con el nazismo y el holocausto e incluso llevan a cabo una visita a un museo y reúne a refugiados de campos de trabajo y de concentración con los que los alumnos se ven identificados, un aspecto que hace reflexionar a los alumnos sobre el racismo y la violencia y que consigue unir unir a todos los alumnos sin excepción; vemos un ejemplo de esto en uno de los primeros métodos que usa como es el juego de la raya, el cuál puede ser un punto de inflexión donde los alumnos comprueban que no son tan distintos como creían entre si y tienen grandes características y vivencias en común a pesar de ser diferentes.
En conclusión me gustaría resaltar y relacionar con lo hablado en la sesión anterior en clase sobre la implicación de los profesores o docentes en su trabajo. Sin duda considero que para ser un buen profesor de sebe tener implicación y que te guste tu trabajo, dejando de lado la capacidad para transmitir y enseñar conocimientos la base de todo docente debe de ser las ganas y la implicación por aquello que esta realizando. Este aspecto esta sin duda más que garantizado por parte de la protagonista rozando incluso lo excesivo, no obstante también podemos observar casos opuestos como pasa con otra docente del claustro de profesores del instituto en la película.
Aquesta pel·lícula ha estat molt interessant, ja que ens ha mostrat que l'educació, no són sumes i restes, que sols tenen una solució, sinó tot el contrari, hauria de ser individualitzat en funció del grup o de l'alumne, ja que a la pel·lícula ens mostren coses que poden passar en un col·legi o institut , igual no en la nostra societat, però sí que hi ha països on les armes, són més freqüents i en general tenen un altre estil de vida, però això no vol dir que ací en Espanya, no puga passar en menor escala. Ja que cada professor té a 20/30 alumnes cada u, d'una mare i un pare i d'una situació diferent, amb gustos i interessos diferents. I per sort o per desgràcia jo he pogut viure l'experiència, d'una classe de 1r d'ESO, on hi havíem més que no ens interessava per a res el que dia la professora, que als que si els interessava, i la solució va ser no donar-nos veu, càstigs, expulsions, i al final aconseguir que arribarem als setze anys, per tal de no vore'ns el pèl per allí.
ResponderEliminarAmb açò no vull dir que ells, van fer una mala gestió, simplement, no tenien recursos per tal de gestionar-ho, ja que han de seguir unes pautes, i avançar amb el temari, i els que ens quedàvem arrere per diferents motius, o ens muntàvem al vaixell, o ens ofegàvem i en la meua experiència ens vam ofegar tots.
El que vull expressar amb açò és que no una manera de donar la classe, va a motivar a tots els alumnes, i pense que no es podria sostenir una educació tan individualitzada, i sincerament no sabria dir-te una solució per aquest problema que en la meua opinió, tenen tots els centres educatius d'educació obligatòria, ja que utilitza altres metodologies per a uns i no per altres que volen aprendre més de pressa perquè tenen eixa motivació o ho tenen inculcat. És un tema molt complex en el qual passaran anys per a trobar una solució si és que n'hi ha i si és que la volen trobar.
A continuación, haré una breve reflexión acerca de la película “Diarios de la calle” llevada a la cartelera en el año 2007 y dirigida por Richard LaGravenese.
ResponderEliminarEsta película nos cuenta la historia de una profesora, Erin, que siempre había querido defender a los pobres y excluidos. Erin entra en un instituto, llena de buenas intenciones y pasión, para estrenarse en su profesión. La clase que le asignan destaca por la gran variedad de etnias que la componen así como del odio que se tienen entre ellos puesto que los alumnos de esta clase son conflictivos y viven en la calle. Pese a las adversidades que le van surgiendo a lo largo del curso, Erin, decide empeñarse en ganar la confianza de sus alumnos. Tras un laborioso trabajo, logra llevar a su terreno a sus alumnos y, no solo consigue un lazo de confianza fuerte entre ellos, si no que les enciende el deseo de lograr graduarse, algo que pocas personas de su estatus habían conseguido hasta el momento. Durante este duro proceso, nuestra profesora, logra que los alumnos plasmen en un diario todos los acontecimientos que van surgiendo a lo largo del curso, de ahí el título de la película.
En esta película se plasma una historia real, algo que a día de hoy se sigue viendo en sociedades como la americana. Esta desigualdad racial perjudica a los más jóvenes y dan lugar a guerras que en este siglo ya no tienen sentido. En la actualidad es difícil no encontrar episodios de racismo o violencia en los institutos, aun así, parece que la evolución que estamos sufriendo está dando lugar a que estos episodios sean menos frecuentes.
En conclusión esta película refleja la vida de personas que no tienen las mismas oportunidades que otras, ya sea por poder económico o por rasgos físicos. Es por ello que nos muestra la triste realidad de muchas familias que hoy en día se encuentran en situaciones similares a las de la película.
Una vegada visualitzada la pel·lícula "Diarios de la calle" ens segueix mostrant com de complicat és realitzar una educació igualitària per a tots, ja que, depén molt del context dels alumnes.
ResponderEliminarEn aquest cas, venen amb un entorn de violència, de diferències racials e intel·lectuals...
Amb el nou curs i pla d'integració voluntària entra una professora, Erin, i es troba amb una classe que sols pensa a sobreviure un dia més, tenen el temor de ser disparats en qualsevol moment i, per tant, no tenen gens d'interés més enllà de sobreviure. A més, és un grup de procedència de molts orígens i que entre ells tenen conflictes, ho podem veure com un dia realitzen un dibuix d'un negre exaltant els seus rasgos per insultar-lo.
A partir, d'ací la professora canvia la perspectiva d'ensenyar-los adaptant-se a ells per aconseguir conéixer-los millor i poder aconseguir el seu interés. Gràcies a la realització del diari i al joc de "La ralla" els alumnes s'adonen que per primera vegada estan sent escoltats i que tenen situacions semblants, es comencen a sentir com una família, facilitant així l'ambient de la classe i la predisposició a realitzar nou tasques. Però desenvolupar un ensenyament més enfocat per a ells i més pràctic requereix finançament la qual la professora no rep, i ha de buscar dos treballs per poder dur-ho a terme.
Per finalitzar podem veure com els alumnes li demanen que continuen sent la seua professora i l'equip directiu no ho vol, ja que no compleix les bases per donar a cursos més superiors, encara que ho aconsegueix. Al final, el que la converteix en bona professora és l'apropament que té cap a ells i com aconsegueix que es motiven per a continuar estudiant i obtindré el títol, a més de millorar les expectatives també en altres àmbits de la vida però en l'àmbit de requeriments de l'escola també milloren les seues aptituds de lectura d'una forma totalment més dinàmica i quasi sense adonar-se. Com podem veure amb l'altra professora haguera sigut impossible que aconseguiren res, ja que ella mateixa no confiava en el fet que pogueren canviar o aprendre aleshores si ella ja els transmet que no poden o no saben, no ho aconseguirien.
Primerament m’agradaria comentar que la pel·lícula m’ha encantat, ha sigut molt inspiradora per a mi.
ResponderEliminarEn “Diarios de la calle” es poden veure molts aspectes interesants per analitzar, comencem per els conflictes racials que hi apareixen, durant tota la pel·lícula estan presents els conflictes entre bandes de diferents races, es mostra la violència entre ells, arribant fins i tot a matar-se uns a altres, aquest aspecte dins d’una classe fa molt difícil donar temari i intentar que aprenguin alguna cossa, ja que com hem vist, sempre estaven barallant-se o discutint i en eixe ambient és impossible donar una classe en condicions normals. Per altra banda, la poca ajuda i falta de confiança dels professors sobre l’alumnat fa encara més complicada l’educació, els donen per perduts i deixen que passi el temps fins que deixen de anar a classe i mai arriben a graduar-se. L’interès que arriba a tindre la professora per aquest grup es admirable, fins i tot treballa en dues coses a la vegada per tindre diners suficients i poder comprar-li llibres i dur-los d’excursions, com podem apreciar és l’única professora que confia en ells i que vol que siguin millors persones, a ella ja no l’interessa que aprenguin literatura només, sinó que els ajuda a ser millors persones, a expressar-se, a tindre amics de qualsevol raça i deixar els conflictes a banda.
Altre aspecte a comentar respecte als alumnes és la seua situació de vida, la majoria viuen en apartaments vells, bruts i destrossats, dels seus familiars quasi ningú ha pogut acabar els estudis, alguns es dediquen a la venta de drogues per poder guanyar alguns diners i subsistir, altres tenen algun familiar en la presó, com en el cas d’Eva, arrestaren al seu pare quan era xicoteta i per aquesta raó diu que no es du bé en les persones blanques. La professora intenta comprendre’ls i ajudar-les, els ensenya ètica i valors i gracies al seu esforç acaben sent un grup unit, tant que al final aconsegueixen que la professora sigui en ells en tercer i quart.
En conclusió, el treball que fa la professora en ells és admirable, encara que per intentar ajudar als seus alumnes acabi amb el seu matrimoni, açò mostra que ella s’implica al 100% i que té vocació per ajudar-los, que son importants per a ella. M’ha agradat molt la pel·lícula, la recomane a totes aquelles persones que vagin a enfrontar-se a la docència, ja que es poden trobar en situacions difícils com la que mostra la pel·lícula.
Després d’haver vist la pel·lícula “Diarios de calle” m’agradaria comentar el que m’ha paregut, aixina com els aspectes més rellevants o que més m’han cridat l’atenció. Abans de començar en el meu comentari dir que, tot i que manté certes similitus amb la pel·lícula “La clase”, que ja vam veure i comentar, es veu de manera diferent perquè tot i que els alumnes són de les mateixes edats, els d’aquesta pel·lícula han tingut i tenen una vida prou més complicada que els alumnes de “La clase” i pot ser això et faça empatitzar inclús més.
ResponderEliminarEl primer que més crida l’atenció és la separació, ben marcada, de tots els alumnes del centre en funció del seu origen, raça o “banda”. I a diferència de la pel·lícula de “La clase”, on tot i estar separats, després feien equip per a anar en contra del professor en aquesta pel·lícula al principi tots van en contra de la professora, però no fan equip sinó que també s’odien entre ells mateixa a causa de les seues diferències.
Pel que fa a la professora, es pot veure en ella a una persona que vertaderament té vocació pel que fa i realmente té ganes de fer un canvi bó. Mentre que la resta de docents del centre fan la feina que han de fer i es llaven les mans, Erin, la professora protagonista, tracta de aconseguir algo més. Per aconseguir-ho posa en pràctica nombrosos mètodes que resulten poc ortodoxos.
En un dels seus intents per aconseguir que tots es porten millor entre ells, apareix el tema de l’holocaust. Açò és un punt d’inflexió ja que a partir d’ací, tots i cadascú d’ells començaran a obrir-se a la resta i a contar els seus problemes. Mitjançant llibres com “El diario de Anna FranK”, aconsegueix que els alumnes s’impliquen més en l’escola i agafen gust per la lectura. Tan tés el seu compromís que fan tot el possible per parlar amb Miep Gies, qui va ocultar a Anna Frank de la Gestapo durant l’holocaust. D’ací endavant hi ha un canvi d’actitud molt positiu per part de tots els alumnes.
El que aconsegueix aquesta professora gràcies al seu compromís és que un grup d’alumnes, la vida dels quals s’ha vist arruinada per una sèrie d’esdeveniments, tinguen la oportunitat de graduar-se i optar a una vida millor.
En conclusió, tot i que els cas d’aquestos alumnes és excepcional, pensé que queda demostrat que ser docent és algo més que simplement impartir una assignatura. S’ha de tindre vocació per allò que es fa i s’ha d’estar obert i preparat per enfrontar-se a qualsevol situació, per tal de superar-la de la millor forma possible. És per això que pensé que aquesta pel·lícula reflexa eixa realitat tan bé, ja que mostra com una professora fa tot el que está en les seues mans i més per tal d’aconseguir el que vol.
En aquest cas hem visualitzat la pel•lícula “Diarios de la calle”, que sent d’una temàtica molt similar a la vista anteriorment anomenada “La clase”, a mi personalment m’ha resultat més fàcil de seguir i podria dir que m’ha agradat més.
ResponderEliminarEn aquest cas te lloc en un altre país, a Estats Units, i la classe és un tant conflictiva donats el casos individuals dels alumnes, que fora de les aules tenen generalment vides complicades. Està conformada per gent majoritàriament de color, i veuen als blancs com una amenaça i també, amb odi. Per al nou curs tenen que rebre una nova professora de literatura, ella és Erin Gruwell, una xica jove i que de primera mà te la desconfiança i l’odi de gran part dels seus alumnes per ser blanca. Doncs bé, durant el transcurs de la pel•lícula es veu el procés de com mitjançant tècniques de treball no tradicionals, molta implicació de la professora, i algunes discussions i reflexions entre els alumnes i la professora, aquesta aconsegueix guanyar-se la confiança i el respecte dels alumnes. La classe comença a tindre una dinàmica molt positiva, s’aconsegueix traure la millor versió de cada alumne i de la classe en conjunt.
Hi ha que incloure el punt de dificultat que te, ja que des de la direcció del centre no se li proporcionen ajudes per a dur a terme la seua tasca, i això li va sacrificar més si cap la seua vida fora de la seua part de docent.
Tant és el seu sacrifici, i el seu bon fer, que finalment els alumnes són els que demanen que ella siga qui continua amb ells en cursos superiors, i després d’altra volta, un sacrifici de la professora per aconseguir-ho, es pot fer realitat.
Per acabar, després del meu comentari sobre la pel•lícula, vaig a donar la meua opinió personal sobre un tema de la docència que es veu en la professora Erin Gruwell. En la meua opinió, es fonamental no per a ser docent, sinó per a ser un bon docent, tindre vocació pel treball que es va a desenvolupar en aquesta bonica professió. La vocació fa donar el millor d’un mateix com podem veure en el cas de Erin, i d’aquesta manera també es transmet això als alumnes i permet traure la seua millor versió. També és cert, que en la pel•lícula es porta al extrem, perjudicant inclús en la seua vida privada i això també hi ha que valorar-ho molt.
Héctor Hernández Ruiz
ResponderEliminarCiertamente que esta película al final te emociona, a mí personalmente me gustó mucho y lo que considero más relevante comentar es la individualización que realiza la protagonista con todos los alumnos. La profesora consigue crear un clima adecuado en el que ellos puedan encontrar la motivación necesaria para estudiar y no sólo eso, para creer que su vida puede cambiar. Creo que no es necesario comentar las situaciones personales de los alumnos sino centrar la atención en cómo, con medios más que escasos, la protagonista consigue cambiar el rumbo de una educación cuadrada e institucionalizada y enfocada en una parte pequeña de la sociedad. Creo que es una película muy buena para entender cómo hay que tratar a cada alumno como personas y no como alumnos, aunque claro, tampoco se debe malinterpretar creyendo que siempre que se quiera hacer algo especial con una clase se va a conseguir, porque juegan muchos factores alrededor de cada persona y en el centro que pueden alterar el rumbo u objetivos que se buscan, haciendo un poco de hincapié en la reflexión del final del consejo de que la profesora no sabe si podría realizar la misma tarea con los cursos siguientes.
En primer lloc, m’agradaria dir que la pel·lícula m’ha paregut molt interessant i ha sigut molt motivant per a mi.
ResponderEliminarEn aquesta pel·lícula, es por observar molts elements rellevants, comencem pel treball que ha de dur a la professora pels conflictes interracionals, ja que s’estrena com a professora en un grup d’alumnes format per adolescents llatinoamericans, asiàtics i llatins. Tots són joves de guetos on el seu objectiu és sobreviure un dia més a la violència del carrer i domèstica, en la qual es viu una guerra constant no declarada tant dins, com fora de casa.
A banda del rancor i odi que es tenen entre ells, el que tenen en comú és que la majoria d’ells han tingut amics o familiars que per desgràcia, han sigut tirotejats, han ingressat en una correlacional o han assistit a un col·legi per complir la seua condicional.
Aquesta situació de violència per desgràcia, seguix persistint en l’actualitat sobretot en els Estats Units i és una cosa que hauria d’estar prohibida, ja que es tindríem que respectar tots i considerar que totes les persones som iguals independentment de la nostra ètnia o raça.
Per tant, podem observar com Erin ha d’enfrontar-se a uns alumnes que no volen aprendre i que es neguen rotundament a integrar-se en una societat on pensen que són ignorats i que són rebutjats pels blancs.
Per altra banda, també destacar que aquesta professora també ha de fer front a un sistema educatiu que impedix la reinserció social on es considera que no és necessari invertir diners en aquestos alumnes amb el pressupost establert per l’institut.
Per últim, assenyalar el mèrit que té Erin i tots els professors que es troben en aquesta situació, ja que aquesta ensenya als seus alumnes que l’odi i el rancor no serveixen de res, només serveix per a generar dolor. Al mateix temps, els fa descobrir el valor que té la tolerància on s’ha de respectar les idees, creences o les pràctiques diferents o contraries a les pròpies. Açò ho aconsegueix obligant-los a la lectura del llibre “ El Diari d’Ana Frank”, de fer-los escriure en un diari personal on conten tant els seus sentiments com les seues situacions de la vida, de visitar el museu de la Tolerància dels Àngels i de compartir un conversa amb alguns supervivents de l’holocaust.
Para comenzar, me gustaría comentar que la película “Diarios de la calle” ya la había visto antes, pero, la última vez que la vi, era más pequeño, por lo que había muchos detalles de la película a los que no les daba la misma importancia, no los entendía del todo bien o los interpretaba de otra manera.
ResponderEliminarSi bien es cierto que esta película tiene ciertas similitudes con la película “La clase”, a mí, en lo personal, me gusta bastante más. Pienso que el hecho de que la película se base en la América de los años noventa donde los alumnos son jóvenes de barrios marginales, hace que la película sea más interesante porque se puede ver el tipo de vida que llevaban esos alumnos, con una cultura totalmente distinta y en una época diferente. En este caso, la mayoría de los jóvenes pertenecen a entornos vulnerables, en una época donde la etnia, el origen o clase social se usaban como arma para discriminar y atacar a las personas en apariencia “diferente” a uno y perteneciendo la mayoría de ellos a bandas para sobrevivir pero que por las que paradójicamente se jugaban la vida constantemente. Además, otro de los factores que hacen que la película me resulte más interesante es el hecho de que esté basada en hechos reales.
Un componente muy importante y que hay que destacar en esta historia, es la actitud de la profesora. Las ganas que tiene la profesora de hacer que cambien las cosas y todo el esfuerzo, la dedicación y el empeño que pone para conseguirlo, poniendo por delante de su vida personal su clase, es la clave que le lleva a lograr su objetivo. La pasión por su trabajo y por su alumnado y la manera de transmitirles lo importante que son para ella y que pueden conseguir todo lo que quieran, es decir la confianza en ellos, es lo que lleva a conseguir que también confíen en ella y en ellos mismos. Asimismo, que la profesora abordara el tema del Holocausto pienso que fue un punto de inflexión. Que abordaran ese tema en clase me parece un punto clave, ya que el alumnado cambió de actitud y muchos se sintieron identificados con la situación en la que vivían.
Como conclusión, uno de los aspectos que refleja la película, es lo dura que puede ser la vida de algunos jóvenes que viven en barrios marginales de América y en situaciones de vulnerabilidad general en cualquier país del mundo. Asimismo, me parece una película que transmite muchas enseñanzas y de la que se puede aprender mucho, tanto como persona como profesional de la educación. La actitud y el comportamiento de la profesora nos enseña el valor tan importante de no prejuzgar ni juzgar a nuestro alumnado sino, al contrario, tener una actitud abierta a conocerlo y empática ante las posibles diversas situaciones que viven día a día. La profesora nos enseña también la importancia de las expectativas que se depositan en el alumnado, ya que al contrario que otros profesores que no tenían ninguna confianza en la clase, ella con confianza y trabajo duro ha conseguido lo que nadie pensaba por centrarse más en los prejuicios que en todas las posibilidades.
Esta película llamada “Diarios de la calle”, está basada en hechos reales. Me ha parecido muy interesante y está relacionada con la película que vimos anteriormente “la clase”. En esta película podemos ver de diferente con la otra, las bandas, los asesinatos y la relación de la profesora con los alumnos y con su marido.
ResponderEliminarEmpieza esta película con la integración de la profesora en la escuela en el aula 203. Esta profesora está muy contenta con el nuevo trabajo de profesora de literatura de 1 y 2 curso. El primer día de clase be como son los alumnos, estos son niños de calle y de bandas. Lo único que hacen cuando no están en el colegio es huir de las demás bandas para que no les peguen y maten.
Al ver la situación de la clase, ella intenta cambiarles la mentalidad y proponerles cambio de sitios y ejercicios.
Un ejercicio que me impacto mucho fue el de la línea roja en medio de la clase, donde ella preguntaba situaciones o cosas y si les pasaba o les había pasado alguna vez en la vida tenían que pisar la línea. Aquí la profesora se da cuanta que aunque la gente sea de diferentes bandas, son todos iguales, son personas que hay pasado por situaciones muy malas y entre ellos se entienden, como dice la profesora en una frase, “ si tuvierais los ojos vendados no sabríais que son de otras bandas”.
Otro ejercicio que les propone es el del diario, primero lo ven raro, pero después todos participan y ella les ofrece dejarlos en el armario para leerlos y ellos aceptan.
Ella muy emocionada con los progresos que tiene su clase en cuanto a la convivencia, se desentiende de su relación con su marido. Este poco a poco se va cansando ya que ella solo tiene tiempo para los niños del colegio, tanto que, coge dos trabajos más a parte del de ser profesora para poder pagar libros a los alumnos. Cada vez mas lejana a su marido, él decide divorciarse de ella.
Por una parte, entiendo la posición del marido, ya que ella sólo vive para mejorar la educación de los alumnos y no hacen vida de casados ni hablan de cosas de ellos. Pero por otra parte también entiendo a la profesora, ella quiere cambiar a sus alumnos para que sean mejores personas tanto dentro como fuera de clase y dejar esa rivalidad entre bandas.
Al tener mas de un trabajo, la profesora consigue comprarles libros nuevos a los alumnos y ellos lo agradecen, tanto que, tienen que leer el libro de “Anna Franch” y como les conmueve mucho la historia a los alumnos, consigue que la persona que escribió ese libro y que ayudo a Anna a huir, vaya a verlos y contarles personalmente su historia.
Con esta película quiero reflexionar sobre una cosa y es la gran actitud de la profesora para ayudar a sus alumnos a ser mejores en todo, tanto que convence al director para poder dar clase a los mismos alumnos en 3º y 4º, cuando ella no podía dar clase a esos cursos.
Creo que el trabajo de un profesor en la escuela es muy complicado. Con esta película podemos ver que todo el mundo puede ser buena persona y que no hay que matar a nadie, ya que son actos que llevan a la cárcel. Estos alumnos tuvieron mucha suerte con la llegada de esta profesora que les cambió la vida.
Aquesta pel·lícula conta la història d’Erin, una professora entusiasmada, que decideix creure en els seus alumnes i no rendir-se, aportant-los una nova perspectiva. Li assignen una classe de diferent ètnies entre ells, rivals de les bandes a les que pertenyen i que els uneix una cosa: l’odi cap a la professora. Erin s’empenya dia darrere dia en guanyar-se als seus estudiants, tot i trobar-se amb un continu rebuig per part de la classe.
ResponderEliminarUn dia la professora intercepta un dibuix on s’insulta a un alumne negre, exagerant els rasgs físics. En aquest moment d’inspiració, introdueix l’Helocauste, on va haver un debat. Aquest, podríem dir que va ser el punt d’inflexió, on a part, més avant la professora va canviar les lectures que tenia previstes per altres que semblava més atractiva a la classe, entre elles “Els Diario de Anna Frank”.
Quan els directius de l’escola es neguen a pagar els llibres, la professora agafa treballs addicionals per a poder finançar el seu projecte. I amb aquest canvi, els seus alumnes varen començar a integrar-se per complet.
Més endavant, Erin regala uns diaris per a que escriguen a cada un, per a que parlen del seu passat, dels seus pensaments, de les seus preocupacions, emocions i sentiments entre altres. Finalment, a causa dels bons resultats aconseguits, la professora decideix publicar un llibre agrupant tots els diaris dels alumnes.
Personalment, hi ha diversos temes que m’han cridat l’atenció. En primer lloc, son els mètodes no convencionals que utilitza la professora per a intentar per a que confien en ella i per a intentar que aprenguen. La protagonista és una persona que viu per a ajudar a la resta, tant és així, que acaba perdent el seu matrimoni.
Per altra banda, com cohesiona al grup m’ha paregut molt interessant. La professora per a aconseguir-ho, els parla i els qüestiona sobre els trets que tenen en comú els alumnes. Aquests son: pertànyer a alguna banda, haver perdut algun amic a causa de les bandes, haver estat en algun tiroteig.. En aquest moment, és quan Erin se n’adona que ningú és preocupa pel seu futur, ja que el que intenten és arribar vius al dia de demà. Després, poc a poca la professora fa que se n’adonen que ells tenen un lloc a la societat i que tenen valor, canviant-los per complet el seu punt de vista sobre la seua vida.
Per concloure, dir que el treball que desempenya la professora, ens dona a entendre la importància de tindre vocació per la docència, de com no tindre estereotips precebuts i de la importància d’individualitzar tant com siga possible tant els estudis, com l’educació.
La película de "Diarios de la calle" m'ha resultat molt entretinguda de veure i m'ha creat certs sentiments mentre la veia que fa que la película haja valgut la pena de veure, així com les reflexions que he pogut pensar mentre la veia. Per a posar-nos en situació la película tracta d'una professora que comença a donar classe a un centre on han començat un programa d'integració d'alumnes amb diferència racial i problemes de conducta la majoria d'aquests i més concretament tracta de com evoluciona la docència a la classe 203.
ResponderEliminarLa primera reflexió que m'agradaria fer es sobre la falta d'esperança que hi ha depositada abans de començar el curs en eixos alumnes i la negativa que li donen a la nova professora quan aquesta presenta el seu projecte i els seus objectius durant el curs, ja que tots li diuen que eixos alumnes estan per obligació, que no van a aprendre res i que quan puguen sen aniran, si es que segueixen vius. Aquests fets poden identificar-se com efecte pigmalión, on la influència constant d'unes persones acaben fent que psicològicament la persona influida asumixca això i acabe passant el que tant esperaven els primers. Crec que hem de fugir d'aquests tòpics i d'aquesta manera de pensar i actuar davant d'una classe o grup d'entrenament, ja que si nosaltres realment creem que no podem aconseguir uns resultats positius no podem esperar que els alumnes ho aconsegueixquen i per contra deuriem donar suport i motivar constantment per a seguir endavant i amb la màxima il·lusió.
Per altra banda m'ha sorprès molt la manera d'actuar de la professora, ja que he vist una professional molt implicada amb la seua feina, inclús massa alguna vegada i que arriba a olvidar-se en algun moment de la seua pròpia vida personal podent ocasionar-li problemes a llarg plaç. En la meua opinió no és necessari arribar a eixe extrem d'implicació, però si que es interessant actuar una miqueta conscient amb el context en el que treballem i si alguna vegada tenim que fer un esforç també tenim que posar de la nostra part per a que els alumnes vegen que creem en ells i que ens agrada realment la nostra feina, i evitar caure en pensaments per part seua de que creguen que els veiem com robots o com un producte resultant d'uns processos o inclús com un simple resultat d'un examen, per exemple.
Per últim, m'agradaria comentar la gran importància que té per als alumnes sentir que la professora enten o pot arribar a entendre com es senten o perque actuen de certes maneres o inclús veure com ella no es rendeix front a algun problema, quan ells si que ho han fet i han deixat de lluitar i creure en ells mateixa. Transmetre ixe tipus de sentiments es igual o més important que transmetre o ensenyar coneixements teòrics, i crec que moltes vegades hi ha professores i professors que se'ls olvida això i deixen de creure en les possibilitats de l'alumnat, centrant-se solament en alguns i deixant d'importar el que passe a la resta de l'aula.
'Diarios de la calle' m'ha paregut una pel·lícula prou enriquidora, ja que mostra com canvia la situació d'una classe dels Estats Units amb un grup d'alumnes amb diferències ideològiques i socials quan aplega una professora amb ganes, passió pel que fa i molt de treball.
ResponderEliminarEn primer lloc, ens permet vore les diferències entre els professors mitjançant 'l'enfrontament' entre la dona que li fa l'entrevista primerament per a contratar-la i aquesta jove professora, trobant diferents perspectives de pensament: una pensa que tot està perdut i que no val la pena menejar cap múscul per tracta d'evitar el que ella considera 'inevitable', que no és més que aquests alumnes no valen per a estudiar i les seus vides estan ja perdudes amb la seua curta edat; i, d'altra banda, Erin visualitza la capacitat de canvi dels joves i demostra que amb les mateixes oportunitats que altres (fent excursions, donant-los llibres, etc.) no són menys capaços que ningú.
Erin ens fa vore també que el sacrifici té premi, ja que dona tot, pràcticament ( o sense el pràcticament) el seu any sencer, a tractar de canviar les vides dels seus alumnes i amb molt d'esforç aconseguix que un grup sense motivació ni ganes d'estudiar i amb molts problemes entre ells i fora de l'institut, es pose a estudiar, estiga motivat i, fins i tot, es graduen i accedisquen a un millor futur.
Al cap i a la fi, els missatges fonamentals que ens transmet la pel·lícula baix el meu punt de vista són: amb sacrifici pràcticament tot és possible; no totes les persones tenen les mateixes oportunitats i és molt injust, però és així; el culturitzar-se és imprescindible i ens permet conèixer realitats diferents a les nostres, el qual ens enriquix i ens permet desenvolupar en una major mida el nostre pensament; la importància del sentit de grup, que fa que aquells que normalment quedarien enrere, no ho fagen, i també la importància individual de cada membre, sense la qual aquest sentit de grup no podria mai formar-se; no hi ha ningú millor que altre; i, bàsicament, que el respecte és la base de tot.
El fet de que aquesta pel·lícula estiga basada en fets reals motiva encara més i demostra verdaderament que el canvi és possible.
Nunca había visto ni oído, si quiera, hablar de la película “Diarios de la calle” pero tras haberla visto en clase creo que su visualización en una asignatura como esta es muy recomendable, ya que, en mi opinión, refleja uno de los extremos con los que un profesor o profesora puede llegar a toparse en su profesión, mostrando todo con lo que algún día podríamos acabar lidiando si terminamos convirtiéndonos en docentes.
ResponderEliminarA pesar de la calidad y cantidad de enseñanzas y reflexiones que la película suscita, considero que, en cierta manera, exagera la forma en que los acontecimientos van sucediendo dentro de la historia pero, asumiendo que es una película, la catalogaría como una muy buena obra capaz de transmitir el mensaje que pretende hacer llegar a los espectadores, siendo consciente además del plus que le agrega estar basada en hechos reales.
Las impactantes situaciones que van desarrollándose durante la película, tanto en el propio instituto como en el contexto personal de cada alumno, fue despertando en mí algunas reflexiones, las cuales me gustaría compartir. El principal argumento que ocupaba mi pensamiento mientras veíamos la película fue la capacidad de influencia que una profesora, es decir, una sola persona y sin ayuda, puede llegar a alcanzar si realiza su trabajo con ilusión y esperanza de lograr sus objetivos, incluso en un contexto como en el que se encuentra, sin nada de experiencia en la docencia siendo todavía principiante y además, como tutora de una de las clases más problemáticas del instituto. A pesar del rechazo y la burla inicial que los alumnos tienen hacia ella es capaz de revertir la situación logrando un progreso increíble e inimaginable y convirtiéndose en un pilar fundamental para la mayoría de sus alumnos.
Esta impactante evolución de la película se lleva a cabo tras un sacrificio sobrehumano de la profesora, que se implica íntegramente en el proceso didáctico con su clase, llegando incluso a provocarle problemas a nivel personal y familiar como, por ejemplo, la ruptura de su matrimonio o el esfuerzo que realiza aceptando dos empleos más para conseguir ingresos con los que invertir en material escolar. Por otra parte, es posible observar como en un contexto complejo de actuar, la profesora opta por llevar a cabo durante los años que tutela a todos sus alumnos y alumnas una teoría curricular basada en la racionalidad práctica, ejerciendo como docente práctica-reflexiva y asumiendo, por tanto, que adaptará el contenido de su enseñanza al contexto en que la clase se encuentre en cada periodo y a los alumnos que vaya teniendo. Esto se ve reflejado en la película en cómo se cerciora al poco tiempo de comenzar a ejercer en su nuevo instituto de que la planificación que se había propuesto cumplir durante el curso era una utopía, por lo que decide adaptarla a las características particulares del alumnado logrando así provocar en todos ellos un gusto por sus clases que llegó a trascender más allá de estas.
(CONTINÚA DEBAJO)
Cabe destacar también, el cambio que genera entre la forma de relacionarse de los propios alumnos, puesto que, debido a la diversidad étnica y de bandas que convivían en la clase, previamente a su llegada existía una tensión entre ellos que provocaba constantes conflictos. Para conseguir ese buen clima de clase en el que, gracias a este, terminan transformándose de enemigos a amigos, siendo finalmente como una familia, la profesora utiliza distintas dinámicas de grupo que, poco a poco, van causando efecto en la clase. Desde mi punto de vista, un recurso como las dinámicas de grupo puede ser esencial para poder obtener la mejor experiencia posible en cualquier contexto, cobrando una importancia muy elevada, por ejemplo, en una clase de Educación Física, en la que, por la naturaleza de la asignatura los alumnos deberán de interactuar entre ellos colaborando, compitiendo, etc… siendo para ello imprescindible un clima adecuado que facilite así la labor de cualquier profesor e incluso la del propio alumnado.
ResponderEliminarOtro aspecto digno de reflexión y comentado en clase es el efecto Pigmalión existente en las pésimas expectativas que todo el profesorado, excepto la nueva profesora, muestra ante esa clase, ya que me parece curioso como una formación de ciertas expectativas puede determinar los resultados que se obtendrán durante el proceso en el que la persona, que previamente había creado esos falsos perjuicios, actuará.
En conclusión, pienso que el mensaje principal que la película pretende hacernos llegar y el cual logra, indudablemente, transmitirnos es la capacidad que cualquier profesor puede llegar a tener para cambiar las cosas y lograr sus objetivos, a pesar de las adversidades, consiguiendo ayudar a decenas de chicos y chicas jóvenes a mejorar no solo en el aspecto académico de sus vidas, sino que yendo más allá del currículo pedagógico oficial e implicándose íntegramente con sus alumnos puede llegar a cambiarles la vida siendo recordada con respeto y cariño por todos ellos para siempre.
En mi opinión esta película tiene un punto de vista un poco utópico de la enseñanza,, ya que a día de hoy considero bastante improbable que un miembro del profesorado se involucre de tal manera como lo hace Heidi con un grupo de alumnos. Yo pienso que los profesores se involucran con los alumnos pero tampoco deben hacerlo tanto como para que esa implicación le haga perder otras cosas importantes en su vida. Sin embargo en la película también podemos observar cómo hay otros profesores mas experimentados que solo se preocupan un poco por los alumnos que tienen según ellos un nivel adecuado.
ResponderEliminarEn la película podemos ver como la profesora entra por primera vez a la clase con una actitud positiva y se encuentra una clase totalmente dividida por bandas entre las cuales se odian pero sin embargo hay multitud de cosas que les unen aunque ello todavía no se habían dado cuenta. La profesora decide imponer sus leyes a los alumnos ante los malos comportamientos pero al poner estas leyes los alumnos dejan de asistir a clase.
Heidi encuentra un gancho mediante el holocausto nazi para motivar a sus alumnos a leer en este caso el libro de Ana Frank pero la profesora se encuentra trabada por el equipo docente que no considera apropiado que sus alumnos puedan acceder a ese tipo de lectura.
En la película el punto de inflexión dentro del grupo considero que es el momento en el que toda la clase juega al juego de la raya, en ese juego todos los alumnos se dan cuenta de la gran multitud de cosas que tienen en común dentro de sus aparentes diferencias, además la profesora les regala un diario a cada alumno para que estos escriban lo que deseen.
Los alumnos sirven de canal de comunicación con la profesora creando una mayor empatía por parte de ella hacia su grupo. Dado este punto la profesora hace lo imposible por ayudar a sus alumnos llevándolos a museos de la segunda guerra mundial encargándose de los costes de la excursión de su propio bolsillo e incluso hasta buscando otro trabajo para poder afrontar estos costes, por ejemplo también les compra libros nuevos a todos sus alumnos o logran llevar a una superviviente del holocausto nazi a la ciudad para tener una charla con sus alumnos. El grupo se da cuenta de que esta profesora hace todo lo posible por ellos y cuando llega el momento de la despedida porque sus alumnos han terminado los dos cursos con ella estos hacen lo posible para lograr que la profesora pase a dar clase a los cursos de 3º y 4º para así seguir teniéndola como profesora de literatura, acto al cual la gran mayoría de equipo docente se opone pero lo acaban logrando.
Aquesta pel.licula, es una mostra del que pot arribar a fer un bon professor/a pels seus alumnes. Tot i que semble un guio bàsic de Hollywood, on tot allò que comença mal,acaba bé, està basada en fets reals. Com bé sabem, la professora s'estrena en l'institut, concretament a una classe, on tots els seus alumnes es poden considerar com a delincuents, (perteneixen a distintes bandes) degut a tot el que han tingut que passar durant la seua infància i vida en general. La professora arriba ilusionada al lloc de treball, però es dona compte que els alumnes fan el que volen, i passen d'ella. Per remediar açò, al llarg de la pel.licula, podem vore com la professora busca tècniques per poder agafar el control de la classe, inclús llevant contingut curricular que pertocaba en el curs, i implementant matèria que no té res a veure amb '' l'educació secundaria'', provocant controvèrsia entre el professorat, al qual no els pareixia bé la idea d'educar així. Mitjançant les seues tècniques, consegueix agafar el timó del vaixell d'aquesta classe que no tenia rumb. Podem vore com empatitza amb els alumnes, i com, a banda de ser una professora, es converteix en una psicòloga i casi, amiga. Aquesta, fins i tot, perd la seua parella entre altres, per el temps que ha dedicat per a la classe (un dels components ficticis que possiblement, en la vida real no ocurriria) Finalment, podem vore com tots l'estimen i vullguen seguir amb ella com a professora. En conclusió, es demostra que per a educar o formar un adolescent a l'institut, -que de ninguna manera pot aprovar la matèria, ja siga per que no li interessa o per altres motius- i guiar-lo en ixa etapa tan dificil que és la adolescència, no és necessari avorrir-lo amb tant de contingut avorrit. Tot i que la pel.licula va més allà de lo que puga ser el contingut curricular, pel que respecta als temes tractats en aquesta assignatura, em quede amb això. L' educació, en la societat actual, hauria de buscar noves formes d'ensenyar i grans professionals per a una persona que no vol seguir estudiar amb tan sòls 14 o 15 anys.
ResponderEliminarMARC CLIMENT ESPI
ResponderEliminarAquesta pel.licula, es una mostra del que pot arribar a fer un bon professor/a pels seus alumnes. Tot i que semble un guio bàsic de Hollywood, on tot allò que comença mal,acaba bé, està basada en fets reals. Com bé sabem, la professora s'estrena en l'institut, concretament a una classe, on tots els seus alumnes es poden considerar com a delincuents, (perteneixen a distintes bandes) degut a tot el que han tingut que passar durant la seua infància i vida en general. La professora arriba ilusionada al lloc de treball, però es dona compte que els alumnes fan el que volen, i passen d'ella. Per remediar açò, al llarg de la pel.licula, podem vore com la professora busca tècniques per poder agafar el control de la classe, inclús llevant contingut curricular que pertocaba en el curs, i implementant matèria que no té res a veure amb '' l'educació secundaria'', provocant controvèrsia entre el professorat, al qual no els pareixia bé la idea d'educar així. Mitjançant les seues tècniques, consegueix agafar el timó del vaixell d'aquesta classe que no tenia rumb. Podem vore com empatitza amb els alumnes, i com, a banda de ser una professora, es converteix en una psicòloga i casi, amiga. Aquesta, fins i tot, perd la seua parella entre altres, per el temps que ha dedicat per a la classe (un dels components ficticis que possiblement, en la vida real no ocurriria) Finalment, podem vore com tots l'estimen i vullguen seguir amb ella com a professora. En conclusió, es demostra que per a educar o formar un adolescent a l'institut, -que de ninguna manera pot aprovar la matèria, ja siga per que no li interessa o per altres motius- i guiar-lo en ixa etapa tan dificil que és la adolescència, no és necessari avorrir-lo amb tant de contingut avorrit. Tot i que la pel.licula va més allà de lo que puga ser el contingut curricular, pel que respecta als temes tractats en aquesta assignatura, em quede amb això. L' educació, en la societat actual, hauria de buscar noves formes d'ensenyar i grans professionals per a una persona que no vol seguir estudiar amb tan sòls 14 o 15 anys.
Para mí la película ha sido muy inspiradora y emocionante. Se consigue una de las cosas que más se intenta combatir en el mundo, la integración social, todos somos iguales, con diferencias, pensamientos e ideologías diferentes, pero con los mismos derechos.
ResponderEliminarLo que me ha sorprendido de la película es que el objetivo de ese instituto es el de la integración social, pero en cambio lo que hacen es por un lado dividir a los alumnos en clases en grupos de clases avanzados y nivel adecuado y por el otro las personas que son de color y de nivel más bajo que son más problemáticos. Los tienen como el grupo de abandonados, se les da material en malas condiciones, se les tiene apartados y el profesorado lo único que quieren es que lleguen a la edad que se puedan marchar, sin importarles su situación y el porqué de su no motivación de ir al instituto. No tienen presupuesto o recursos para conseguir esta integración. Si eso es el prototipo de un instituto de integración social ya sé porqué sigue habiendo este problema en muchos sitios del mundo.
En el instituto cada uno tiene su banda y defiende a los suyos, tienen su ideología y su forma de pensar, nadie intenta hacerlos ver más allá de su situación, no se fían de los blancos porque ellos mismo se dan cuenta que las expectativas que tiene sobre ellos son miserables. Es por eso que cuando llega la nueva profesora la tachan, de primeras, por ser blanca, que está ahí por obligación o simplemente para que ellos fueran son sumisos de ella por ser de color.
La clave del cambio que consigue la profesora sobre ellos es hacerles ver que ella sí que tiene buenas expectativas sobre ellos, los sabe valorar, entiende su situación y les crea ciertas incertidumbres para que conecten con ella. Es capaz mediante actividades qué se den cuenta que aunque pertenezcan a bandas diferentes y sus pensamientos son distintos todos tiene él mismo desenlace con situaciones parecidas, esa situación es la de enfrentarse a diferentes trifulcas donde al final muchos acaban perdiendo la vida. Ella es profesora de literatura, no le importa no dar la materia como se ha establecido con tal de que vean que todos pese a sus diferencias tienen muchas cosas en común. Los motiva mediante actividades como la de la raya, o el diario, les hace que piensen y reflexionen, les muestra situaciones semblantes a las que viven ellos para que vean los desenlaces que pasan. Consigue generarles la confianza para que vean si realmente vale la pena seguir con lo que están haciendo o deben cambiar el contexto de su entorno.
(CONTINÚA DEBAJO)
El objetivo que persigue la profesora no es el enseñar literatura, o fomentar la lectura en sí, su objetivo principal es la formación de las personas y no del saber teórico, utiliza la reflexión en la práctica y hace de la práctica un hábito para que lo integren en la vida cuotidiana. La profesora es consciente en todo momento de su entorno, prioriza antes la situación de los alumnos que los objetivos marcados para dar de literatura, es capaz de lograr la motivación y las ganas que antes no tenían esos alumnos. Aunque el proceso es muy costoso, simplemente con hacerlos sentir valorados y hacerlos ver que ella tiene buenas expectativas sobre ellos, pudo lograr que reflexionaran si realmente valía la pena la vida que tenían o si era mejor empezar a desempeñar una mejor.
ResponderEliminarEsta película debería concienciar a la población de lo importante que es el tema de la integración social. En la película aparece como el grupo avanzado da literatura tal cual lo marca el currículum, pero eso no evidencia que al final aprendieran más o supieran afrontar mejor diferentes situaciones que el grupo donde está la profesora. Si en ese instituto realmente hubieran querido dar importancia a la visibilidad hubieran empezado por hacer grupos al azar sin mirar la situación de cada uno, luego ya para dar la docencia según qué grupo ya se valoraría el contexto y la individualidad. También creo que si todos los profesores hubieran actuado como la profesora lo hizo, el esfuerzo por conseguir todo lo que consiguió en esos chicos y chicas no hubiera sido tan grande si todos la hubieran ayudado en la causa.